Taohacking

From FouWiki
Jump to: navigation, search

LA NO ACCIÓ COM A TREBALL EN EL TAOISME ANTIC

 S'anomena taoisme clàssic o també taoisme filosòfic al conjunt d'obres dels primers taoistes. Principalment les obres de Lao Zi, de Chung Zi i de Lie Zi. Aquestes obres escrites originalment en xinés no són de fàcil datació si bé les estudioses coincideixen en que probablement foren escrites entre el segle VI i el IV abans de Crist. En elles es conté el corpus de la filosofia taoista.
 La més popular de les tres, ja traduïda al català i a la majoria de llengues modernes, és el 'Tao te King' atribuït a Lao Zi. Aquesta es composa de poemes d'una gran bellesa i, d'una també gran dificultat. Més comprensibles són les altres dues obres, atribuïdes a Chung Zi i a Lie Zi (Zi en xinés significa mestre). Aquestes dues es composen d'aforismes, textos breus, on de forma planera s'intenta transmetre la saviesa dels mestres taoistes. D'aquestes dues hi ha unes magnífiques traduccions d'Iñaki Preciado a la llengua espanyola. 
 Pensar les activitats que es realitzaven a la Xina fa més de dos mil anys tinguin alguna cosa a veure amb el que avui anomenem treball, sense tenir dades més concretes, i, en un total desconeixement del xinés antic, és poc més que una barbaritat que pocs fruits intyeressants donarà. El que intentaré en aquest article és explicar el concepte de wu wei que traduiré per no acció. Així com intentaré mostrar que el principal destí dels esforços de les taoistes, i en aquests sentit podriem parlar del principal objecte dels seus treballs serà assolir-lo.
 En el món del calentament global que ens ha tocat viure no faltarà qui opini que relacionar no acció i treball només pot ser una broma de gandules i senyoretes ocioses. Però si tenim una mica de consciència del present ens adonarem que cada volta més gent queda exclosa del mercat laboral, que els mitjans de producció estan fora de l'abast de la majoria de la població i que el rang d'activitats posibles en els espais públics és cada volta més reduïda sinó ja gairebé inexistent. Amb tot això no és una broma dir que l'únic treball possible per una part creixent de la població és no fer res. Dir que aquesta circumstància no és negativa pot semblar de mal gust a totes aquelles que al excloses del treball es veuen obligades ha malviure sense esperança. Però hem de ser conscients que no és el primer cop en la història que grans parts de la població eren forçades a pulular pels límits de l'existència. Si podem apendre com van arreglar-se per sobreviure amb dignitat aquelles poblacions pretèrites segur que en treuren ensenyances que ens seran útils per a seguir volent viure malgrat no tenir res a fer.
 
 Qui més qui menys ha vist alguna pel·lícula del Brece Lee o com a mínim algun dels anuncis post mortem que ha protagonitzat. En una d'elles un admirador li pregunta en què consisteix la seva forma de lluitar. Bruce Lee sense inmutar-se li contesta: no lluitar. La no acció té un caractér tan central en el taoisme que es podria dir que n'és el fonament ètic primer. Entendre en què consisteix la no acció no és fàcil, aconseguir-ho és en gran mesura allò que busca l'aprenent de taoista i, quan ho aconsegueix podem dir que ha reixit en el seu aprenentatge.
 "Aquell que no fa res, no és deixa res per a fer i aquell que no és deixa res per a fer, ho fa tot", ens diu el Tao te King. Si no ens deixem emportar per l'enlluernadora bellesa del raonament la pregunta sorgeix inmediata: Com pot ser doncs que sense fer res ho faci tot? Per als marxistes, el treball i l'acció és alló mitjançant el qual transformem la realitat per a fer-la habitable; si no treballem la realitat esdevé inhabitable, alienada. No hem d'entendre el wu wei com a quietisme o immobilitat. El taoisme no és el Yoga. Mentre en el Yoga el practicant cerca aquietar, aturar el pensar; en el taoisme la no acció té més a veure amb el fluir amb alló que flueix. Així, podem imaginar la vida com un riu en el qual, el taoista no s'esforça en aturar-se al bell mig de la corrent si no, al contrari, en deixar-se portar per aquesta, en no oferir-hi cap tipus de resistència.
 Per explicar el wu wei alguns passatges dels textos antics distingeixen tres edats en la humane: infància, maduresa i vellesa. En la primera s'acompliria l'ideal taoista de la no acció, no pas perquè la nena resti lligada de mans i peus, sinó perquè  fa sense actuar, perquè no té ego, por a la pèrdua, por a la mort, memòria, saviesa o tantes altres coses que en la maduresa guien les nostres accions. Les accions de la nena són lliures, naturals, espontanees, desprovistes d'artificiositat, sinceres en un sentit integral de sinceritat. Acostumen a acabar aquests aforismes lloant la vellesa perquè, si bé mai torna la dona completament a l'estat de fluidesa de la nena, si que acostuma a abandonar gran part de les falses pràctiques, creences i esperances que acostumen a guiar-nos en la edat madura.
  Per entendre el wu wei bo serà un exemple: En el capitol del Lie Zi dedicat a l'emperador groc trobem la següent descripció: " En les montanyes Liu Go [...] habiten uns esperits que inhalen el vent, beuen la rosada i no necesiten alimentar-se dels cinc cereals. La seva ment és com un profund brollador, el seu cos com el d'una verge. 

No tenen inclinacions afectives. Les inmortals i les virtuoses són les seves servents. Desconeixen la por i la còlera. Les seves missatgeres són dones bones i honrades. La generositat no és una de les seves qualitats i els éssers són autosuficients. Tot i que no acumulen ni estalvien no passen necessitats. El yin i el yang sempre estan en harmonia..."

  Una de les dificultats amb què ens enfrontem en intentar entendre els textos taoistes és la diversitat de perfils a la que es dirigeixen. En el 'Tao te King' sovint Lao Tse es dirigeix als governants. A ells és als que més expressament recomana la no acció. La poderosa ha solucionat els problemes bàsics de l'existència. Les seves accions no cerquen satisfer les seves necessitats sinó governar correctament. Per a la taoista, el bon govern serà aquell que no imposa lleis externes a les seves súbdites; que deixa que aquestes es governin conforme a natura. I així seguint el fluir dels deu mil éssers les coses com podria ser que no anessin pel bon camí. Per això per al 'Tao te King' el bon governant és aquell que no actua.
  Una de les principals potencies del text taoista és la seva ambivalència. Allò que serveix per als més afortunats, també serveix per als més desfavorits. Així se'ns parla de la criada que somia ser governanta i de la governanta que per les nits somia ser una criada. A la primera el somni l'ajuda a traginar la vigilia; a la segona quan entén que somni i vigilia són inseparables s'apropa al wu wei. Un aspecte important a tenir en compte és el caràcter integral de la seva visió: les deu mil coses tenen una importància parella, el somni i la vigilia i la resta dels aspectes del viure també. No hi ha allò important i allò superflu, com doncs podem decidir. I si no podem decidir, com va deixar escrit la sàvia: "si no saps que fer no facis res".
  En la vida hi ha moments de tot tipus tanmateix el savi és incapaç de dir si són afortunats o desafortunats, si ha d'alegrar-se o entristir-se a causa d'ells. Així la mateix Lie Zi en ser interpelada per una deixeble per a què li ensenyi. Aquesta li explicarà el camí de la seva formació. Aquest camí que durarà un bon nombre d'anys consistí en perdre, en pensaments i paraules, tota diferència entre bé i mal, entre ser i no ser. Pèrdua que en consumar-se li permetrà "caminar en el buit i cavalcar el vent". De la mateixa manera, arribada Confuci a unes perilloses cataractes s'admirarà d'una nadadora que sense cap por s'hi llança i, sense cap dany s'en surt. La nadadora en ser preguntada, respondrà: "No tinc cap mètode. Vaig començar per costum; tot seguit va crèixer en mi com natura fins a convertir-se en part del meu destí. Em submergeixo deixant-me aspirar pel remolí i surto a la superfície deixant que el remolí em remonti. M'adapto al tao de les aigues, sense pendre per la meva part cap iniciativa." En ser preguntada a què anomenava costum, natura i destí respongué: "Vag néixer en aquests turons i en ells visc tranquil·lament: això és la costum; he crescut en l'aigua, i en ella em trobo a gust: eus ací la natura; no sé perqué jo sóc així: a això anomeno destí".
  
 Si entenem per treball allò que mereix l'esforç que demana; llavors en allò que treballaran les aprenents a taoista serà en aconseguir la relació amb la natura que hem anomenat wu wei. Aquest treball els ocuparà anys sinó tota la vida.
 El treball com activitat productiva, tal com l'entenem avui dia, no té més que un caracter accidental per aquesta forma de pensament. El fet que hom sigui fuster, pagesa o princesa, no té explicació, és part del destí. La seva realització o no, no té major importancia. Allò que té importància és l'harmonia amb l'energia vital, amb el fluir de les coses. El treball en tant disciplina aliena a l'energia vital és titllat sense excuses de dolent. Així és criticarà la recerca del virtuosisme en els oficis, doncs qui posseix una virtud serà obligada a excercir-la obtenint grans perjudicis per la seva dsalut d'aquest exercici. Mentre aquella que no posseix cap destresa, a res serà obligada, i podrà  romandre fidel a la seva energia vital, conservant així la salut.
 Un bon exemple de les dificultats i veritats d'aquesta disciplina el trobem en l'aforisme de la Lin Lei la qual posarà de manifest amb la seva vida la banalitat esencial del treball. Diu la Lin Lei: "Els motius de la meva alegria, els tenen totes les humanes, si bé la majoria no se n'adona. De jove no em vaig esforçar. A la maduresa no vaig competir i per això he viscut molts anys. I, ara ja vella, no tinc ni marit, ni filles. la meva mort és propera i és per això que sento aquesta gran alegria."
 De tant en tant apareixen aforismes sobre gent humil que cerca la riquesa material. Des de la pagesa que passa tot tipus de proves i desafiaments per tal de ser coberta d'or; fins al que en preguntar com sobté la riquesa rep la resposta que robant al cel per a donar-ho al comú de les humanes. La primera despertarà gran admiració la seva audàcia i pericia fruit de la concentració i la confiança la segona explicarà la doctrina taoista de la propietat: tot allò que posseim li hem robat al cel. Aquesta visió de la propietat permet entendre millor la indifirència davant les voltes de la vida. Com alegrar-nos quan l'atzar vol que augmentin les nostres possessions si res podem posseir i, aquestes, en posseir-les, només seran noves responsabilitats i mal de caps. Com entristir-nos quan les nostres possessions minven si aquestes mai ens van pertànyer i, en desapareixer elles, també desapareixen les resposabilitats i enveges que s'hi relacionaven.
 En què consisteix el treball al que s'entreguen les taoistes. Es podria dir que és un esforçar-se vers el no esforçar-se. En un no esforçar-se que s'aconsegueix a través de concentrar-se en el qi. El qi és un altre dels conceptes centrals del taoisme que traduirem per energia vital o energia del buit. El qi és allò que ens mena i que en ell mateix no és res. Perquè, com es repetirà en diferents aforismes, el canvi prové d'allò que no canvia i, allò que és prové d'allò que no és. De tal manera que la raó del canvi prové d'allò inmutable i com a tal l'inmutable en raó de l'ambivalència de totes les coses no pot tenir raó. ESforçar-se en cercar la raó última de les coses és esforçar-se en va. Les coses es segueixen unes a les altres però la raó primera del seu ser no pot ser una cosa. Per això la taoista no actuarà mai per raons sinó guiada pel qi que la conecta natural a la resta d'éssers.
 La sàvia taoista es concetrarà en el qi, aquesta energia de la qual les ambicions i racionalitats de la maduresa ens allunyen i a la qual l'infant té un accés inmediat.
 Si la concentració en la fluidesa mateixa de les coses i la natura a través de la no distinció entre bé i mal, entre ser i no ser és un dels fonaments de l'aprenentatge taoista, l'altre fonament serà entendre la radical veritat dels primers versos del 'Tao te King': " El Tao que pot ser expressat no és el Tao veritable. El nom que pot ser nombrat no és el nom veritable." El llenguatge és l'eina que tenen les humanes per a poder mentir. Aquell que vol trobar el seu camí buscant en les paraules no farà sinó extraviar-se una vegada i una altra. El costum, natura i destí de què parlava el nadador de cataractes són pròpies de cada una i és segons elles que el propi camí és d'una manera o una altra. Allò primer és la fluidesa i l'ús o defensa d'una regla només és un indicador que encara no hem trobat el camí, que encara hem de seguir buscant. Així, fins i tot, quan la sàvia troba el Tao no si queda doncs és en la natura dels deu mil éssers el canviar i no pas el permaneixer.
 Entendre allò que entenem i no voler entendre allò que no entenem, fer allò que fem i no voler fer allò que no fem somiar els somnis que somien i no ansiar els somnis que no somiem. I alhora entendre que allò que entenem és només això i no res més. Entendre que res ens pertany, que la mort és només un pas i que en la vida les paraules i els pensament que forcem a seguir-les, sovint ens allunyen de les coses. Recuperar aquesta senzillesa primera lliure de tota distracció pertorbadora, aquest és el treball de les taoistes.  Treball gens fàcil quan, avui dia, gran part dels missatges dels mitjans de comunicació semblen anar per una altra banda. Treball, si bé, que no té poques virtuts: ecològic, sens dubte, doncs poques filosofies mostren una tan gran confiança en la natura; igualitari doncs totes les persones indiferentment dels seus recursos o circumstàncies en tenen totes les eines que es necessiten per a dur-lo a terme; i no dominant, doncs que pot haver menys dominant que el no actuar.