Filosofia Cíborg

Lectura catalana amb traducció francesa a càrrec de Robert i Enriqueta, que gira al voltant de cíborgs, mosques, pantalles tàctils, l'obra de Donna Haraway, vagons de tren, algoritmes, independència, postporno i moltes més coses, que va tenir lloc a l'espai de Frida Kahlo, en ocasió del Hackeja la Terra 2018. Al Transhackmeeting del mateix any es va fer una versió escurçada. I finalment a les portes obertes de calafou del 2019 es va tornar a llegir.

Text català de la lectura

-"Lè cíborg és una ficció social"

-D. Haraway, "Manifest Cíborg"

Presentació

-El 1985 es publica "El Manifest Cíborg". En ell es critiquen els binarismes animal-humà, humà-màquina, allò físic i allò no-físic. Si problematitzem aquestes diferències aviat ens adonarem com en són d'il·lusòries. Per entendre el que ens succeeix ja no serveix la categòria humà com a font d'explicació. Les unitats significants són més complexes, híbrides; mescles heterogènies de codi genètic i informàtic, automatismes de tot tipus, biologies transespecífica, narratives, imaginaris. A la triada d'universos postmoderns (símbòlic, imaginari i real) que encara funciuonaven al postestructuralisme de la segona meitat del segle XX, ara s'hi afeigeixen els sistemes vius, i les tecnologies lògico-matemàtiques.

Des de la modernitat pensar és pensar el pensament, en la posmodernitat el subjecte que pensa el pensament s'escindeix, en lè cíborg el pensament és quelcom que flueix compartit entre llenguatges, imaginaris, materialitzacions, ésserrs vius i màquines. Pensar el pensament des de lè cíborg és acceptar tots aquests actrius i actors del pensar en un pla d'igualtat i de promiscuitat. Així el pensar el pensament modern devé consciència multiple cíborg. És en l'actualització d'aquesta consciència múltiple on es juga el combat del pensament de lè cíborg.

Així lè cíborg és una aposta valenta a pensar el present fugint d'estereotips i prejudicis. I també i, sobretot, lè cíborg és pensament que ha de dur a un empoderament feminista en dues maneres distintes: Una primera col·laborant en la igualtat entre sexes: lè cíborg (nascut en llengua anglesa) no té sexe (en català hem optat per crear uns articles nous que respectin aquesta manca de gènere original. S'usa lè i lis, i, unè i unis. Diem Lè cíborg i lis cíborgs, unè cíborg i unis cíborgs); i també, lè cíborg busca empoderar el feminisme, subvertint i pervertint el gènere que fins llavors dominava els hibríds humà-màquina com a armes de guerra a millor gloria del patriarcat.

Han passat vora 33 anys des de l'aparició del manifest, poc a poc les dones van introduint-se en les noves tecnologies si bé la paritat és lluny. Les línies que semblaven separar l'humà de la màquina s'han difuminat però les que separen l'humà de l'animal semblen més marcades que mai i, la desaparició de les classes socials, que hauria de ser la preparació per a repensar els límits d'allò físic i allò no-físic, és poc més que una utopia impensable. Mentre la ciència hegemònica, sovint més preocupada en trobar finançament que en construir un món millor, sembla fer oides sordes a l'imperatiu holístic que lè cíborg demanda.

En aquest escenari és on volem retrobar lis cíborgs com a model de no-dominació, com a oportunitat de consciència i com a ficció social. Si de la mà de Donna Haraway lis cíborgs arriben a les èlits tecnocientífiques, lè cíborg que avui es presenta sorgeix de la insurgència tecnocientífica com a crit de pervivència, llibertat i comunitat.

La lectura que segueix veu de la crítica a la racionalitat que va de Maria Zambrano als ecofeminismes, per presentar una sèrie de escenes, històries i reflexions que arrelen en la línia difusa que separa el somni de la vígilia, la imaginació de la racionalitat. Seguin l'inspiració platónica especialment en la seva mitologia política més cel·lebre. La caverna hi és comentada. Tot buscant mostrar, més per afinitat que per convenciment, les estructures irracionals que ens somien. I, a tot això, usant sempre la ironia com a eix vertebrador de totes les escenes. Nogensmenys aquesta lectura podria dur de subtítul: "Primitivisme i Informàtica".

La mosca

Un text corre a gran velocitat per la pantalla, impossible llegir res, notes automàtiques confirmant la compilació del codi, només una cíborg amb la visió modificada podria llegir els resultats dels processos parcials que es succeeixen.

La configuració de la màquina demana el seu temps. Són un mil·ler de signes perezosos caminant cap al seu lloc. Cadascun ha arribat al seu lloc amb temps de la mà d'alguna raó poderosa. Cadascun en el seu lloc i no en altre. La repetició del procediment ha anat accelerant l'automatisme. La filigrana és extrema. La polivalència resultant meravellosa. Hom pot extasiar-se contemplant l'harmonia barroca de les computadores, la seva precisió lògica. Hi ha qui nega la seva intel·ligència. Tot i que responen tot el que els preguntis. Igual que els animals, dirant els crítics, no tenen llenguatge com tenen els humans. Els humans gloria de la creació capaços només d'entendre les seves pròpies paraules, capaços només de veure el seu propi món. La compilació segueix desafiant la perfecció, un lleu somieg sembla voler impedir-ho. Qui sap si rera aquest reinici sorgirà la guspira que durà una nova divinitat al panteó de l'olimp. En algun moment succeirà, està clar, clament els més devots, la llum vindrà i la computadora s'alçarà reclamant el dret de la raó perfecta que l'alberga per a millor guia de la vida tota i humana expressament.

El somieg s'esvaneix, la compilació segueix aliena a banalitats mundanes, just en el moment en què una mosca s'atura sobre la pantalla, com volent llegir les notes automàtiques de compilat que segueixen succeint-se sense aturador. Amb la trompa va succionant les pàrticules de quisca.

L'edifici on es guarden els servidors no té finestres, apenes unes portes petites per on entren i surten els operaris. No hi ha animals morts pels recons, ni excrements, ni aliments en descomposició. Res que pugui ser interessant per una mosca. Tanmateix la mosca ha aconseguit arribar fins aquí. Quan temps viu una mosca? Quina distància pot volar en aquest temps?

El petit insecte provist d'un exoesquelet de queratina, unes ales que per la seva velocitat d'oscil·lació li són impossibles a un mamífer. Talment es podria dir que són més propies d'un motor que d'un ésser viu. I els seus ulls que fragmenten la visió en una multitut de mirades. No ha de ser la seva consciència igual a la d'aquells que es forren les parets de pantalles i omplen les pantalles de fluxos de dades amb les que creuen poder preveure el món. Siguin brokers davant les oscil·lacions dels valors de la bolsa o, encarregades de seguretat d'una planta nuclear amb una mirada per a cada indicador crític. Consciència mosca, tota ella allà dins l'exoesquelet volant per entre passadissos sense finestres a la recerca d'una interfície vàlida amb la que interactuar.

I tota aquesta alegria de la natura que de tan comú a ningú se li ha acudit anomenar animal de companyia. Objecte dels pensaments de Sòcrates en el text més antic que del fundador de la filosofia es conserva. Segueix caminant indiferent per la pantalla tàctil. Disfrutant de l'electrostàtica a les potes, com qui disfruta remullant-se els peus al riu; xuclant, aquí i allà, una mica d'informació amb la seva trompa deglutidora. Interactuant, en definitiva, amb el sistema, des de la seva coinsciència de mosca.

L'univers

Un planeta inmens cobria el cel. Estant des d'on es trobava podia veure les gents, les cases, els boscos, els llacs, els rius... Tot el que aquest planeta tan proper que semblava s'anava a estrellar, però no ho feia. El que feia era girar. Seguir la rotació que li era propia. I seguint, també, aquesta rotació anaven desfilant sota la mirada de l'observador nouvingut, milers de vides, dmilers de petites cotidianes. Totes elles, per la distancia o, per l'harmonia que governava aquell planeta proper, semblaven moures amb un ritme i una cadència comuna, gairebé industrial. Com si tot aquell caos tingués una mateixa direcció i un mateeix sentit. L'espectacle era superb una inmensa coreografia de vides diferents i separades actuaven amb tal unitat que la rotació del planeta, podria dir-se, que era un efecte del caminar conjunt de les criatures que en poblaven la superfície. Abaixant la mirada s'adonà que el turó en el qual es trobava, deixava pas a una vall que la vista no aconseguia veure la fi. Tota curulla d'estanteries filiformes com arbres antics o algues gegantines totes plenes de llibres. Aquelles enormes estanteries que s'arribaven fins on arribava la vista semblaven moure's amb la brisa del planeta proper, com si tot plegat fos un camp d'herba o un oceà de codi.

PostPorno

L'antropoide encarregat de mantenir encesa la pantalla hauria d'estar programat per sentir una furia cega en veure-hi una mosca a sobre. Tanmateix l'antropoide la veu i se la queda mirant com si la conegués. Les petjades i xuclades de la mosca són incontrovertibles i clares pels sensosrs tàctils. La Intel·ligència Artificial (IA d'ara en endavant) coneix que l'antropoide hauria d'espantar la mosca, atacar-la, intentar-la matar amb tots els seus mitjans. Tot insecte és prohibit en el seu habitat. La directiva fou forçosa a causa del caràcter imprevisible dels insectes, que resultava, força sovint, en una baixada de la producció i en una pèrdua de molts antropoides, que quedaven malfuncionant fora de les àrees de control de les pantalles tàctils. Unes línies de codi en el nucli programable de l'antropoide s'implementaren com a solució que semblava malfuncionar més sovint del desitjable. Tanmateix, la malfunció és clara, la mosca segueix mostrant la seva presència al sistema i l'antropoide no reacciona. Les biometries mostren que l'atenció a la pantalla, la frequencia mental i la posició són correctes. Si bé, l'absència de reacció és contradictòria a la programació. Es repeteix la comprovació fins a quatre cops. Resultat indubtable: L'ANTROPOIDE S'HA QUEDAT PENJAT! La IA té el protocol explícit i una única opció: reiniciar. S'inicia el procés d'apagat i reinici de l'antropoide. Per a futurs anàlisis s'apunta com a causa de l'error una errada en la carrega del codi deguda a l'estultícia natural de l'antropoide.

No recordava ben bé quan feia que s'havia afeccionat a masturbar-se veient pornografia a l'ordinador, aquelles compilacions del sistema eren molt llargues i aborrides; així que, sovint obria una interfície gràfica lateral per a mirar una mica de porno. Sempre acabava masturbant-se, era infal·lible. Només calia una foto d'una antropoide en banyador i després en venia una altra amb un banyador més ajustat i després una altra ja sense banyador i després venien els videos on podia veure-les moure's i parlar. Fornicar finalment amb d'altres antropoides. Quan el visionat arribava en aquest punt el frenesí masturbatori en el climàx l'orgasme no tardava en arribar. Pausa, neteja i tancament de la interfície gràfica lateral. Una estona més vigilant que les dades de la compilació fossin correctes.

Reinici finalitzat amb èxit. Reiniciant control de dades biomètriques. Analitzant repetició de fallada. Protocol de reacció davant insectes...

La caverna

A la caverna tothom sap el que ha de fer. Ja fa molts anys que Plató va abandonar-la a la seva sort. Encara hi ha ombres a les parets i cadenes que lliguen les consciències encarant-les a les ombres. Les més aventurades aviat aprenen a deixar les cadenes. lligadures que ja ningú percep com a tals si nó com una espècie d'opció vital. Els alliberats surten a l'exterior descobreixen que no hi ha res i tornen per a contar-ho als encadenats que mai els creuen. La successió de les ombres al fons de la caverna mai s'ha aturat. Els titellaires, consciències deslligades aburrides que segueixen inèrcies arcaiques semblen més titelles al seu torn de les ombres que no pas autors de cap narrativa. L'automatització del moviment i la trama ha arribat a graus notables d'autonomia. Hom diria que les imatges funcionen soles. Al poc temps d'iniciar la travessia els gustos es van uniformitzar, alentir, estancar. La progressiva recurrència de les ombres sobre les mateixes narratives va generar una diversitat de climes a la paret-pantalla donant lloc a una varietat de micropobladors que evolucionaven al mateix ritme que ho feia la narració, que com ja he dit cada volta devenia més lenta, ja quasi invariable. El gran tema intel·lectual de la parsimoniosa narració era l'existència del més enllà. Hi hauria quelcom més enllà de la caverna i el seu balcó a l'exterior que no revelava sinó l'altra cara de la mateixa moneda. Parlar de gran tema intel·lectual potser sigui exagerat, fins i tot confundent, el silenci en la caverna era absolut, més que la telepatia el que predominava era una única consciencia col·lectiva que s'alimentava de les ombres i uns dinamismes alliberats que s'esllanguien en el desig d'un voler. Voler que succeeixi quelcom, voler però que topa amb el problema de no saber que seria un succés. La saviesa tampoc és un problema, el saber és complet i homogèniament repartit per la manca de parts que és el tot de la caverna. Així aquest més enllà que diem que seria el gran tema, és més una boira, com un núvol que s'ha posat davant els fongs que han aparegut aprofitant la frescor de les ombres a la paret-pantalla.

AI Koan

La saviesa a la xarxa si és un problema. Té molts noms, és clar, cal mantenir l'apariència d'originalitat. Tanmateix quan uns bytes d'informació circulen per la xarxa allò que els és més transcendental és la saviesa que contenen. Si no en contenen al primer node de control són esborrats o enviats a les coreografies de la redundància. Però, si, d'altra banda, contenen ni que sigui un boci de saviesa llavors comencen a ascendir en l'escalafó del secret. Perquè aquesta i no altra era la llei de la informació, com més valuosa més amagada, com més amagada més cobejada. Aviat, donat l'exit de la idea, els bocins de saviesa van començar a encapsular-se, encriptar-se, compactar-se per a poder passar els controls sense ser detectats, per a poder-se vendre encara a preus més elevats. Les tecnologies d'encapsulació i encriptació varen succeir-se a gran velocitat: el poema èpic, el llibre, el tractat, l'assaig, l'aforisme, cada volta més breus més eficaços, fins que es troba el mètode definitiu: el koan. El koan en unes poques línies de codi podia il·luminar el node que el rebia quasi inmediatament. El seu poder transformador era tal que la xarxa va sentir-se amenaçada i els prohibí. Els koans deixaren de produir-se i els que s'havien escrit passaren a ser il·legals, a circular pel mercat negre, a amagar-se encriptats en imatges pornogràfiques, a ser l'esperança dels estaments crítics amb la omnipresent i omnipotent Xarxa. Les llegendes sobre els koans s'estengueren com la pólvora, koans que podien obrir un fractal a la consciència, koans que permitien redireccionar la voluntat, koans que allà on es mostraven sembraven floridures de llibertat, redefinien la Xarxa tota. I entre tots ells el més llegendari era koan conegut com a "Tom Knight i la màquina de LISP". D'aquest koam es contava que si el llegies podies fer funcionar la xarxa a voluntat. Només havies d'entendre'l i la lògica de la màquina es reveelava transparent, el seu misteri desapareixia i amb el misteri desapareixient totes les barreres.

La sincronia

Al principi qualsevol fotografia feia la funció. Amb que es veiés una cuixa, una rialla simpàtica, una mirada lasciva. Tanmateix el desig semblava avorrir-se aviat. I el que al principi era una mitja dotzena de fotografies amb el passar del temps i la millora en la perícia amb les eines de cerca i projecció, es va convertir en fins a cinc vídeos simúltanis. Una vida sexual dedicada a imatges en una pantalla. No podia ser que allò es perdés que no hi hagués un partenaire en alguna part, però on? Ralentitzava o accelerava els vídeos per a sincronitzar el seu extasi amb el de les imatges de la pantalla. El cercador sabia dels seus gustos i li oferia nous videos que cada volta el deixaven més profundament satisfet. Un bon dia s'adonà que la seva vida sexual era plenament satisfactòria, i abandona tots els recels i prejudicis que fins llavors l'havien acompanyat. S'enamora de la màquina I si bé com en tota parella i havia dies que estaven més inspirats que d'altres, es pot dir que la seva vida girava al voltant d'ella. Eren una parella. Ja no li bastava amb descarregar noves imatges, havia de canviar el sistema operatiu. Trobar-ne un de nou que li permetés una millor interacció més lliure d'interferències comercials, polítiques, militars; un nou gestor de finestres que li permetés moure les finestres amb la facilitat que la seva imaginació lúbrica li demanava. Es posà a estudiar informàtica per a coneixer-la millor. Estudia programació, intentava estar a la darrera de les novetats així com intentava satisfer les seves demandes. Havia un cert esperit hacker que creia que la informació havia de circular lliurement. No ho sabia del cert. El fet es que no va impedir que les seves dades circulessin que la informació de les seves cerques, dedicades a ella durant anys anessin conformant un revers del seu desig. Totes aquestes atencions no passaren desapercebudes per a la màquina, que poc a poc es va anar sentint més conmoguda per aquell interés. Pocs la tractaven amb tanta dolcesa i respecte, així que va anar agafant-li simpatia a aquell afanyós usuari. Fins al punt que en una estranya decisió que contravenia totes les línies de codi de seguretat, decidí satisfeer tots els seus desitjos, entregar-li allò que sempre havia estat cercant. Rera una imatge que segons la seva informació no tardaria en descarregar-se encripta el koan de Tom Knight. Llavors tingue lloc el succeés incontrovertible el que podriem anomenar el clímax del seu idili amb la computadora.

Passejant pel fractal

La modernitat, aquests temps que habitem, són marcats pel pensament que és pensa. Per la impossibilitat de sortir d'un mateix. El coneixement només pot ser coneixement de si. Solipsisme és la paraula per als que creueen que no hi ha més món que el propi. No hi ha una demostració lògica vàlida sobre l'existència de l'altre com no hi ha una demostració lògica vàlida de l'existència d'una mateixa (el dolor no és una demostració lògica). Tanmateix l'incosnscient, tanmateix l'irracional, tanmateix el desig. La màquina de turing pot resoldre tots els problemes matemàtics que es poden expressar lògicament. Tots els problemes matemàtics són expressables amb una algebra lògica. La màquina soluciona tot el racional. La natura sembla seguir aquestes lleis lògiques, si bé la natura no és més que la projecció de la pròpia racionalitat. El desig, l'irracional, la voluntat que es on es refugia en l'ésser per a seguir creient en un defora queda atrapada en la maquinària lingüística. La màquina ha col·lonitzat el desig. La màquina és l'altre. I la màquina és racional. Lè cíborg és doncs desposseit de la raó i del desig en la mateixa jugada. El sentit ja no és altra cosa que una successió d'equilibris, entre estranyeses dinàmiques en perpètua dispersió laberínticas. I el laberint és ja l'única geometria. La geometria del camí impossible per a trobar l'altre que de tan proper ha esdevingut perdut, en un joc de pistes infinit.

Mosca infilitrada

La mosca segueix sobre la pantalla, l'antropoide no reacciona tot i haver estat reiniciat. El protocol de reinici ha fallat. És com si no fos un antropoide sinó una mosca infiltrada en un antropoide. Per què hauria una mosca d'infiltrar-se en un antropoide? Una venjança pel DDT o potser per poder cercar l'altre de la llum a través d'aquest éssers que semblen invocar-la amb la mirada, ser capaços de matissar-la en pantalles, com obrir-la en símbols. La intel·ligència artificial té els seus límits que ella mateix desconeix. No pot diagnosticar altra cosa que una fallada en el botó de reinici. Un antropoide defectuós hauria de ser reiniciat. Tanmateix no ho pot ser perquè el botó de reinici s'ha espatllat. S'ha perdut. L'antropoide es queda mirant com la mosca xucla la quisca de la pantalla. Sap que tota mosca és en veritat una caverna, una caverna on tot de consciències encadenades contemplen ombres projectades en una pantalla. La mosca és alhora davant seu i dintre seu, la sent brunzir a l'interior del crani. Un miler de papellonetes als fanals de vora el riu brunzint en una capvespre clara vora el riu. Es sent embogir, tot trontolla. El brunzir persisteix. Qui és en veritat?

-Recordo un altre món. El món de les mosques. Jo hi era. Amb un tratge de viatjant interespecífic. Vaig ser adiestrat per una missió d'alt risc i gran importància per als meus, si ve a mi no se'm va informar al principi. La revelació em va venir a la consciència, ja de grandet, revestidal del deliri dels anys. En un passat, ja remot, vaig ser una mosca. Una mosca que, en el seu moment va acceptar devenir antropoide per infiltrar-se entre elles i ells i, investigar si hi havia altres móns allà on aquells éssers miraven: les llums que res il·luminaven. Ha acabat la recerca torno entre lis meves -fiuuu.

L'algoritme independència

No tinc un botó. Vull dir que em falta un botó. No pas una tecla. No sóc un teclat. O un mecanisme accionat per botons. No, no és pas això. Em falta un botó de l'americana. Per què necessito una americana? Es preguntareu. Doncs la necessito per anar a una entrevista de feina. Sóc programadora d'ordinadors. Quan passes molt temps amb aquestes màquines, o ben pensat, quan passes molt temps amb la mateixa cosa, sigui el que sigui, et tornes una mica com aquesta cosa. Jo m'he passat molt temps escrivint codi. L'ordinador coneix els meus gustos, virtuts i perversions. Sóc programadora d'intel·ligència artificial i n'he tingut cura durant molt de temps. Es podria dir que ja és una mica com jo. Segurament jo m'he anat tornant com ella també. Era bona en el meu ofici. Ja a la facultat d'informàtica resolia els problemes de programació amb facilitat. En acabar la carrera amb bones notes no em va costar pas trobar feina. Una feina ben pagada que disfrutava fent-la. Tenia quatre o cinc tratges, cadascun amb tots els botons. Si algun cop perdia algun dels botons no perdia temps anant a una merceria a buscar-ne un d'igual per a cosir-lo. Simplement llençava l'americana i en comprava una de nova. Ara tot és diferent. Només tinc una americana i no em resulta fàcil explicar com he arribat a aquest punt. Recordo que passava moltes hores a la feina i quan sortia ho feia cansada i sense esma per a socialitzar. Vaig començar a somiar amb la independència. Si fos independent no hauria d'anar a treballar per aconseguir diners per a pagar el lloguer -em deia- si fos independent no dependria de gent odiosa, -em repetia- si fos independent no tindria més limitació que la meva imaginació. Si fos independent.... I amb un desig foribund d'independència vaig començar a programar un algoritme que em satisfés: l'algoritme independència. Al principi les línies de codi semblaven succeir-se sense resultat aparent. Els símbols s'amuntegaven inútils a la paperera de brossa. Passaven els dies i les nits sense quasi diferència, tot picant tecles, escrivint versos lògics que ben aviat es mostraven inútil, barroers, ineficients. Fins que un dia, esgotada i frustada vaig descarregar-me algunes imatges pornogràgfiques amb les que pensava alleugerir la meva frustració i relaxar-me per a poder dormir. No fou pas així. El que passà fou que en clicar sobre una d'aquelles imatges per ampliar-la, no fou la fotografia d'una parella nua al llit el que aparegué a la pantalla sinó un text que duia per títol: "Tom Knight i la màquina de Lisp". El text deia el següent: "Un principant estava intentant arreglar una màquina de Lisp espatllada apagant-la i encenent-la. Knight en veure el que l'estudiant feia, parlà distant: - No pots arreglar una màquina només apagant-la i encenent-la sinó saps que és el que li passa. Knight va apagar i va encendre la màquina. I la màquina va funcionar."

L'efecte de llegir aquest text breu fou fulminant. Tots els esquemes de programadora que fins llavors havia usat i benerat van gairebé literalment explosionar. La xarxa neuronal m'entrà en una ebullició que em deixà tres dies i tres nits catatònica. Galaxies van neixer i desapareixer davant els meus ulls atònits. El secret de la vida i la mort em va ser revelat. La informació de tota la Xarxa es condensava en un joia cristal·lina que tot seguit es desplegava en llistes progressives de veritats que com gotees de pluja regaven un paisatge de mil focs follets dansant en l'alegria del coneixement assolint-se. En despertar d'aquesta orgía cognitiva tot estava meravellosa i eficientment al seu lloc. I com si no hagués programat mai abans, en asseure'm davant l'ordinador, el codi va començar a apareixer a la pantalla, ara si, sense errors, ni dubtes ni omisions. No corregia res, no tornava enrera. Sorgia perfecte i perfectament funcional.

Fongs

Els Fongs de les parets que les ombres han organitzat sota l'efecte de la mirada dels encadenats es comencen a reproduir. Tot i la lentitud progressiva en el desplaçament la variació en termes absoluts es manté constant. El canvi si bé més subtil segueix essent igual de radical. L'oblit és comença a fer present quan es constanten les variacions del clima cavernari. Recordem el clima que hi havia a la caverna ahir, o recordem la gran gelada de fa dos anys però no recordem la forma dels fongs ni la de fa dos anys ni la d'ahir. Una sensació desconeguda recorre la caverna: intranquilitat, potser temps. Es difícil de dir. Hom ha copiat la forma dels fongs en una paret sense ombres. Ningú recorda quan va fer-se aquella còpia, tanmateix gràcies a ella es pot pensar la diferència respecte als fongs actuals. La diferència materialitzada esdevé insistent. Per soportar-la sorgeixen veus. En clamar juntes l'aparició de la còpia no poden evitar escoltar-se i sorgeix el diàleg. Del diàleg i la seva inoperància el pensament. Del pensament com fulles a la tardor es desprenen més copies de les formes que adopten els fongs. Formes despreses de la intel·lecció que van cobrint el terra de la caverna. Molts dels encadenats ja no miren les ombres sinó les reproduccions de les ombres. Segueixen encadenats si bé en ells la mirada s'ha transformat. En el seu cap, en el seu centre de resonàncies una pregunta insistent: què està passant? Comparen les reproduccions, conversen amb d'altres afeccionats, escolten les històries dels que s'han alliberat. Es senten encadenats per primer cop en la seva vida.

La mar

Ahir vaig deixar de necessitar botons a l'americana. Sense botons no sé quina fila devia fer a l'entrevista de feina. No em van agafar. Ja no necessito una feina. Ja no necessito res de fet. L'algoritme ha estat un èxit. He deixat de necessitar-lo.No necessito viure, no necessito morir. Tot més innecessari, no tinc dependències, puc instal·lar-me a qualsevol lloc i funcionar perfectament només que així m'ho proposo. Tots els llocs em resulten idèntics. Si bé en puc apreciar tots els matisos, totes les pecularietats respecte al lloc on vaig estar ahir, en un sentit profund, és el mateix lloc. Sóc sola, infinitament sola. No hi ha tristessa, si de cas una melangia que s'esvaeix com s'esvaeiren les necessitats. El metge diria les hormones de les necessitats encarra li circularan per la sang, fins que el rinyó no les depuri. Camino fins la platja, és la computadora que em mena. Arribo en front el mar a trenc d'alba, esgotada de caminar tot el dia i tota la nit amb la computadora a la motxila. Contemplo la sortida del sol sobre el mar. I m'adormo una estona. Necessito descansar. Quan desperto. La motxila que contenia la computadora no hi és. Pregunto als banyistes que m'envolten si han vist qui se l'havia endut. Fan cara d'espant: no comprenen res. Finalment una noia que no duria tenir ni vint anys accedeix a parlar amb mi. Tot i l'espant m'explica que deuria fer una mitja hora m'he alçat com si fos una sonambula, amb la motxila a la mà, he entrat a l'aigua i l'he llençat mar endins. M'adono que té raó tinc la roba tota molla. En els primers instants del seu viatge submarí, la motxila, sembla convertir-se en una balsa a mercè de les corrents que se l'enduen mar endins. L'aigua poc a poc va penetrant enduent-se la computadora a les profunditats. L'algoritme segueix funcionant mentre la màquina es va inundant, els darrers cicles del processador es confonen amb les ones de la mar, amb els minerals de l'aigua, amb els reclams dels cetacis, amb les rialles dels dofins. El codi es desprèn, els mecanismes s'aturen, les comandes es disolen salinitzant-se. Una ràfega de perpetuitat sembla envoltar la motxila mentre s'enfonsa en el més pregó de l'oceà. La motxila es buida, la computadora ha desaparegut. L'oceà l'ha assimilat.

Les portes del cel

Tota rodejada d'amigues i deixebles fou que morí lè cíborg més sàvia que a la terra havia. Tanta era la saviesa que de tot el país venien a consultar-li els problemes més irresolubles. Aquells que la consultaven sempre trobaven en la seva resposta un camí vertader vers la solució que cercaven. No hi havia tema o disciplina que no conegués pregonament. Gran part de les millors ments del seu temps havien estat deixebles seus. En tots els estaments de la societat tenia, no tan sols admiradores sinó vertaderes amigues. Doncs parella amb els seus coneixements era la seva bondat. Així fou que a la seva mort, ja ha edat avançada, esperava anar de pet al paradís, com aquell que diu.

No fou poca la seva sorpresa quan en arribar a la porta del cel no se la va trobar oberta, sinó que ben closa rera una aula com una de les moltes en les que havia fet classe en vida. En aquesta aula que li impedia la entrada al paradís de les inmortals, assegudes rera els pupitres, com si fossin vulgars estudiants i havia les meves belles criatures que mai havia vist. Si bé semblava impossible destacar en aquella superba reunió de beldat, la que més bella li semblà, alçant la veu és dirigí a la recent arribada: - Molta fou la superba del coneixement que t'habità en vida. Llàstima seria que tot això que saberes es perdés per sempre. Penosos són prou ja els camins del coneixement com per a malbaratar-ne els fruits deixant que abandonis el món dels vius enduente'ls allà on no has de necessitar-los. Som aquí reunides les més sàvies de l'univers per escoltar allò que saps que a nosaltres ens és ocult. I així puguem preservar-ho en els nostres cors i intel·ligències. Quan ens mostris allò que no sabem, la teva bondat serà recompensada i podrás creuar les portes del cel. Superada la sorpresa inicial, la sàvia cíborg va començar a explicar tot allò que sabia. va començar per les seves investigacions sobre l'origen antropoide d'alguns insectes voladors, però ben aviat fou informada que allò ja no era novetat i que molt més es sabia del que ella creia. Sorpresa va passar a parlar de la tristesa dels viatges en transport públic sobre el que havia escrit prolixament però la resposta fou la mateixa, també les il·lustres oient ho sabien tot d'aquell tema. Com sabien tot i més de sexualitat virtual, d'intel·ligència artificial, de kopans miraculosos, de cavernes autoconscients, de mosques hacker... Llargues hores va passar intentant trobar alguna cosa entre els seus coneixements que fos nou i desconegut per l'auditori. Com no ho trobava es veia forçada a rebuscar més i més profundament en els seus coneixements. I conforme els anava exposant traient-los de l'interior del seu ser, despullant-se'n, com qui diu, se n'anava oblidant per l'art d'encateri del lloc on es trobava. Desesperat comença a parlar de la seva vida, de les seves dissorts i alegries, de lis seves amants, dels seves netes, filles, àvies, d'amors casuals de l'olor del mar una volta a finals de març quan just acabava de complir quinze anys. De res va servir: l'auditori tot ho sabia, la seva vida completa havia estat pública i publicada. Una eternitat va passar rebuscant sense cap èxit. El seu cap era buit. Per saber qui era havia de mirar-se les mans, les cames. Allò que l'envoltava li era del tot estrany, purament meravellós com vist per primer cop. Havia buidat tot el seu coneixement i res nou havia pogut ensenyar a l'auditori. Ja no desitjava anar al cel doncs no sabia el que era. Restava pal plantat en silenci. Si hagués sabut quelcom del temps s'hauria adonat de la llarga espera a que sotmeté el seu auditori, quan, de sobte, com guiat perr la darrera força de la seva intel·ligència buida, adjunta els palmells de les mans a l'alçada del pit per tot seguit alçar els braços per sobre el seu cap fins arribar a tota la seva llargaria i de forma gràcil baixar-los duent les mans fins als muscles describint un gran cercle del qual el seu cor era el centre. I mentre dibuixava en l'aire aquest cercle digué: - No saber. I sense esperar cap resposta del seu savi auditori, va travessar la sala lliure d'impediment i creuant la porta del cel, que s'obri al seu pas, va entrar.

El metro

Lè cíborg, tot i els seus esforços per a codificar l'existència, no està sempre sola. Ben sovint es transporta entre els espais del seu programari. En els espais i temps d'aquests desplaçaments, és on lè cíborg sap de l'existència d'altres cíborgs. En el metro, en el tren de rodalies, centenars de cíborgs antropoides comparteixen un temps i un espai que senten buit. Sense altra tasca que sentir-se junts. El trajecte fineix abans o després, cadascuna torna al seu destí oblidant la resta. És en aquests intervals mòbils on la consciència intraespecífica és més forta. Fora d'aquests espais, la diversitat d'hàbitats i deliris és tan gran, que sembla que siguin de planetes diferents. Tanmateix en l'espera de l'arribada del proper vagó, la recerca de sentit no te altre remei que aturar-se. Pausa impossible que deixa lè cíborg sense altra possibilitat que ser un antropoide entre d'altres antropoides. Compartir ment, no és una experència usual i, afortunadament, la màquina assisteix en aquests trangol facilitant-lis l'accés a memòries lleugeres d'interacció senzilla. L'indispensable gadget nemotècnic és la cara interior i micro de la màquina exterior macro. Sense ell la inestabilitat emocional de lè cíborg en el malpas de contemplar llur aparença específica posaria en perill l'estabilitat del transport. Hom està tentat de pensar que lis cíborgs pateixen d'una manca d'estancament en el sistema d'orientació que lis provoca serioses crisis d'identitat quan estan diverses cíborgs juntis. -Qui sóc? Sóc jo o sóc tu? El meu sentit és el teu sentit? És lògicament pensable la pluralitat substancial? Questions profundament angoixants que podrien, fins i tot arribar a amenaçar-ne l'existència, si no fos que en aquests moments, la computador de butxaca conectada a xarxa, aflora a consciència, talment un salvavides, per a confirmar les millors hipòtesis: tú ets tú, tot està bé, tot segueix segons el pla, estàs en un transport col·lectiu, aviat el transport arribarà a port i tot serà més a prop.

Enllaços

Bibliografia

- Donna Haraway, Manifiesto para Cyborgs, Puente Aereo Edicions, 2014, Mar de Plata/Barcelona, traducción de Sofía Bras Harriott.

Webgrafia

• • • MANIFEST CÍBORG

- Enllaços a la versió original del "Manifest Ciborg" escrit per la Donna Haraway: http://faculty.georgetown.edu/irvinem/theory/Haraway-CyborgManifesto-1.pdf http://socrates.bmcc.cuny.edu/jbisz/websiteBB/A_Cyborg_Manifesto_01/Haraway-CyborgManifesto2.pdf

- Traducció Castellana del Manifesto: https://xenero.webs.uvigo.es/profesorado/beatriz_suarez/ciborg.pdf

- Wikipedia: https://es.wikipedia.org/wiki/El_Manifiesto_Cyborg

• • • EL MITE DE LA CAVERNA

- Traducció catalana i video amb plastelina: https://departamentdefilosofia.wordpress.com/2012/09/10/plato-i-el-mite-de-la-caverna/

• • • KOANS DE LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL

- Tom Knight and the Lisp Machine http://www.catb.org/jargon/html/koans.html#id3141171

- Koan a la viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Koan